1 d’octubre del 2021

Pajarillo

Cuántas veces he caminado por la arboleda en pos de una explicación esquiva, de una comprensión nueva a un problema antiguo… Mis paseos por este camino de arena han sido casi más significativos en mis investigaciones que los cientos de cartas que he intercambiado con tantos caballeros de todo el mundo. Me han despejado la mente, me han sacudido las ideas y me han dado una paz física y espiritual que ha rehecho mi cuerpo y mi pensamiento atormentados.

Hoy hace sol, después de varios días de lluvia. Aunque el tiempo es fresco, la luz y el calor del astro rey nos reconfortan. A pesar de las quejas de mi querida Emma, he salido con las niñas para que les dé el aire libre. Annie lo necesita más que nadie en la familia; Etty necesita seguir a su hermana mayor, como casi siempre. Se han parado a unos metros atrás, explorando los márgenes. Me encanta observarlas: Annie concentrada en lo que sea que observe; Etty, concentrada en su hermana, siguiendo la jerarquía natural en los seres vivos.

A menudo pienso que debería escribir un tratado sobre el comportamiento humano. Con los años, he recolectado centenares de notas sobre lo que he observado en mis propios hijos. Sin embargo, Huxley insiste en que prosiga en mis averiguaciones sobre la herencia con modificación y que no pierda el tiempo en especulaciones “inútiles”. No me lo parecen tanto. Cada vez estoy más convencido que en la naturaleza todo tiene relación en el plan del Creador.

Las niñas se acercan a paso ligero. Annie lleva en sus manos un objeto desconocido. Cuando llegan hasta a mí, me lo muestra. Es un polluelo gris, a duras penas emplumado, seguramente de un grajo.

—¡Mira, papá, habrá caído del nido!

El animal parece muy débil. A pesar de sobrevivir a la caída, habrá pasado la noche al raso y tiene un ala rota y no me cabe duda de que vive sus últimos instantes de vida. Las niñas me miran ansiosas, como si fuera un dios griego que pudiera insuflar vida a tan frágil criatura.

—¡Tienes que hacer algo, papá! —Etty siempre ha sido más vehemente. Su hermana mayor me observa, inquisitiva.

Solo se me ocurre esperar a que ocurra lo inevitable y darle un buen sepelio.

—No se puede hacer nada. Seguramente, en su estado, de nada serviría devolverlo a su nido; eso si lográramos alcanzarlo.

—¿Cómo pueden abandonarlo sus padres?

—Son las leyes de la naturaleza, Etty. Ellos son incapaces de transportarlo a su hogar y si se quedaran con él para protegerle, deberían abandonar a los polluelos que sí pueden sobrevivir.

—No me gustan esas leyes.

Me lanzo a formular, de una forma que intenta ser comprensible para ellas, los enunciados de la teoría del Sr. Malthus sobre el crecimiento de las poblaciones.

—¿Así que algunos deben morir para que otros puedan sobrevivir?

Sonrío ante la gran perspicacia que, como siempre, muestra Annie.

—Exactamente, cielo.

—¿Como la pequeña Mary?

Ella no la recuerda, claro está, pero el espíritu de nuestra segunda hija sigue sobrevolando la casa.

—Los designios de Dios no son los mismos para los hombres que para las bestias.

No parece el mejor día para hablar de la muerte. La observo y no parece muy convencida. Aunque parece bien abrigada, empiezo a pensar que Emma tenía razón. Tiene las mejillas blancas como la leche y la respiración agitada. Tose ligeramente.

—Quizá debamos volver a casa. Podéis llevar al polluelo y dejarlo en la cocina. Quizá con el calor se rehaga un poco. Y vosotras también.

Volvemos en silencio, a paso ligero, hasta Down House. Emma nos espera en la puerta. Annie le muestra el polluelo, lo que provoca que se le arrugue el entrecejo. Siempre piensa que dejo a las niñas demasiado libres. No puedo evitarlo. Y menos con Annie.

—Annie y Etty Darwin será mejor que entréis, os quitéis esas prendas húmedas y os calentéis en la chimenea.

Las niñas corren a obedecer a su madre.

Luego se gira hacia mí.

—Charles, he encontrado esto.

Me muestra un pequeño pañuelo con las iniciales A.D. bordadas. Tiene una mancha roja.

—Lo había escondido en la caja de los juguetes.

—No quiere preocuparnos.

—Debemos hacer algo.

—Hoy mismo le comunicaré al doctor Gully que llevaré a Annie conmigo a su clínica.

—Quiero ir con vosotros.

—Emma, debes cuidar de nuestros otros hijos. Y en tu estado…

Ella se acaricia el vientre prominente.

—Cuídala por los dos.

Me besa en la mejilla y se retira al interior de la casa.

Yo me quedo allí, contemplando el sol primaveral bañando el verde de los prados. Las primeras flores saludan el cambio y los grajos y otras aves dibujan arabescos en el cielo azul.

Pero el sol no ilumina mi corazón.

Molly, la cocinera, aparece en la puerta.

—¿Qué hago con esto, señor?

Me muestra el pajarillo que, claramente, ha pasado a mejor vida. Recojo el pequeño cuerpo que casi no pesa en mis manos. Les pediré a las niñas que elaboren un pequeño recordatorio y luego lo enterraremos en el jardín.

Contemplo de nuevo la arboleda que esconde el camino de arena y esta vez no encuentro allí ni explicación ni consuelo alguno. Espero que el pajarillo no sea un mal presagio y que nuestra pequeña Annie esté en mejores manos que las mías. No le pido nada a un Dios que cada vez me parece más lejano.

Ya lo hará Emma por los dos.

Annie Darwin (Creative Commons)


12 d’octubre del 2013

Premis i congressos

Avui canvio l'estil: la notícia serà curta i l'extra serà més llarg. Aquesta ha estat una setmana prou interessant des del punt de vista de la ciència.

Per una banda, la concessió dels premis Nobel, entre ells el tan esperat de Física per a Peter Higgs (i François Englert) per la predicció de la "remaleïda partícula". Com que ja vaig dedicar una entrada al tema en l'antic blog, a ella us adreço.

Els premis sempre tenen el seu component d'injustícia; en el cas dels Nobel (els de ciències) no solen dur molta polèmica però aquest any hi ha hagut qui s'ha sentit no reconegut i el fet que no es concedeix a més de tres persones ha deixat fora els investigadors del CERN que van demostrar l'existència del bosó de Higgs.
Potser el comitè Nobel haurà de replantejar-se la seva política perquè la ciència és molt més coral que en l'època en què es va instituir el premi, per molt que el testament d'Alfred Nobel digui el que digui.


Higgs, després d'amagar-se uns dies, finalment va donar la cara

Més sobre el Higgs a Centpeus, Materia i SINC

Per altra banda, no tot són nobels a la vida i acabo de saber que l'exalumne de Proa Eduard Batlle (juntament amb Joan Seoane) ha rebut el premi Josef Steiner per la seva contribució a l'estudi del càncer de còlon, al qual ja fa temps que s'hi dedica. No vaig tenir la sort de ser el seu professor (sí de la seva germana petita Raquel), per això el felicito a ell i a qui fos que el dugués a interessar-se per la investigació, en la modèstia contribució que pot fer un professor de secundària.


El Dr. Batlle, de l'institiut de Recerca Biomèdica

Per últim, s'ha celebrat a Barcelona el congrés AIDS vaccine 2013, amb renovades esperances per a la consecució d'una vacuna; tot i això, es veu més probable una vacuna terapèutica que una de preventiva.


Els codirectors de l'Hivacat, Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell al congrés

5 d’octubre del 2013

A vista d'ocell

Aquest vídeo del vol d'una àguila des del seu punt de vista impressiona:



I si us ha agradat, no us perdeu l'esplèndida sèrie de la BBC (qui, si no?) "La Tierra desde el cielo" (Earthflight):



Cinc episodis sensacionals.

Open Day al PRBB

Des de fa sis anys, el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBBobre les seves portes al públic un dissabte de tardor. 

Hi he passat bona part del dia i he pogut visitar dos dels laboratoris, un de l'IMIM (Institut Municipal d'Investigació Mèdica) i l'altre del CRG (Centre de Regulació Genòmica), he assistit a tres conferències (sobre l'Alzheimer i els seus mites, la prevenció i detecció precoç del càncer i sobre teràpia gènica de la corea de Huntington) i a un cafè científic sobre "La biologia del sexe" amb la participació de la psicòloga i terapeuta sexual Elena Crespi, el bioquímic i divulgador Pere Estupinyà i la neurobiòloga del CRG Mara Dierssen i presentat per l'exalumna i editora científica del Parc, Maruxa Martínez.

Més de 8 hores (excepte uns 40 minuts per dinar i alguna que altra aturadeta) més que ben aprofitades; l'esforç que fan tots aquests investigadors i d'altres per fer arribar la ciència al gran públic és més que notable i tot plegat ajuda a presentar la cara més humana del científic més enllà del més que gastat i arnat clixé del savi embatat i encorbatat, mig absent d'aquest món. 

Tots han mostrat una afabilitat i simpatia esplèndides en una feina que, evidentment, no és la seva, però que és tan important tant per a ells com per a la resta de la societat: Donar a conèixer el gran públic el que fan i per què ho fan.

Penjo unes quantes fotos del dia. La qualitat només es pot atribuir a la càmera, al fotògraf o a ambdós. Si cliqueu a sobre les veureu més bé:


Una vista del brutal edifici del PRBB
Aquesta piscina gairebé olímpica és al sostre de la primera planta
Taller d'extracció del propi DNA
Conferència sobre la teràpia gènica del Huntington; el ratolí malalt és el de la dreta. Interessantíssima
Explicant els microarrays amb plastilina a l'IMIM
El doctor Juanjo Fraire del CRG investiga la física del desenvolupament. Ciència bàsica en acció
M'encanta la cara d'interès de l'home de l'esquerra
D'esquerra a dreta: Elena Crespi, Pere Estupinyà, Mara Dierssen i Maruxa Martínez
Com que no m'ha sortit masssa bé, aquesta l'he rampinyada del Twitter del Pere Estupinyà
Ja han penjat la gravació del què s'ha dit al Cafè Científic; teniu l'enllaç aquí.

El proper octubre, si voleu saber què es cou en Biomedicina a Barcelona, no us perdeu el proper Open Day.

28 de setembre del 2013

Les aurores i Richard Feynman

Aquesta minientrada està dedicada als meus alumnes de 1r d'ESO interessats per les aurores boreals i la ionització (!). El quart i últim dels vídeos que Reid Gower va dedicar a Richard Feynman, en el que la seva germana, també física, ens en parla.

Potser també hi descobriu alguna referència al meu anterior blog.

Aquí us el deixo:



Fraus i bromes intel·lectuals

Aquesta setmana he llegit una notícia curiosa publicada al web de Nature. En ella s'explica com un article, ja retirat, que es va publicar en una revista científica (Biochemical and Biophysical Research Communications) era un estrany frau.


Portada de Nature, treballant des de 1869
La llebre va saltar quan l'investigador nordamericà Bruce Spiegelman es va adonar que la investigació reflectida en la revista era la mateixa que ell havia presentat en diverses trobades d'investigadors. El més curiós del cas, és que els autors de l'article, suposadament de la Universitat de Tessàlia (Grècia), no havien treballat mai a la Universitat i, pel que sembla, ni tan sols existeixen.

La revista ha retirat l'article i està mirant d'aclarir els fets i denunciar-los si és possible. Spiegelman pensa que algú ha mirat de fer-li mal, entenc que torpedinant la seva preeminència en la investigació. 

Crec que poca gent sap com funciona el món de la publicació en ciència. Sovint apareixen als mitjans de comunicació notícies sobre publicacions en revistes (sobretot les de més prestigi com la pròpia Nature o Science) com si fossin ja una veritat absoluta. Suposo que molts recordareu el famós cas dels neutrins ultralumínics.

Res és perfecte; la ciència intenta apropar-s'hi però com en tota activitat humana hi ha errors, intencions poc clares o, directament, mala fe. Una manera d'evitar-ho és la revisió per pars. Quan els científics pensen que la seva investigació és prou "publicable" envien un article (paper) a una revista del ram o més general, com les citades anteriorment; allà, l'editor fa una primera tria per determinar si l'article és prou interessant i l'envia a experts (peer review), investigadors que coneixen el camp del paper per a què donin el vistiplau; evidentment, no poden repetir la investigació però poden adonar-se d'errors experimentals, plagis o de si afegeix res realment nou al coneixement del moment.

Si l'article passa aquests filtres es publica; vol dir això que ja es dóna per bo? No. Tota la comunitat científica del ram estarà a l'aguait, com ho va estar Spiegelman, per veure si l'article compleix amb el que s'espera i alguns miraran de repetir la investigació o anar més enllà. Per tant, si era una enganyifa, conscient o no, tard o d'hora el tombaran.

Aquest afer m'ha recordat el famós cas Sokal. Alan Sokal és físic; l'any 1996, tip que intelectuals de les ciències socials utilitzessin les idees de la física a la seva manera, molt cops en articles ben difícils de pair, va perpetrar-ne un, plagat de cites d'aquests intel·lectuals, però que no tenia cap sentit. 


Alan Sokal, punyetero
L'article es va publicar a una revista, Social Text, el mateix dia que Sokal publicava en una altra revista que tot allò era un engany. Així volia demostrar la falta de rigor dels editors de les revistes de ciències socials i enfotre-se'n, crec també, dels intel·lectuals del ram. El títol no té pèrdua: Trangressing the boundaries: Towards a Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity (podeu atrevir-vos a llegir-lo aquí). Un es pregunta què fa un article sobre gravetat quàntica, un dels fenòmens més misteriosos de la Natura, en una revista de ciències socials; potser sí que es fiquen una mica on no toca; bé, com tants avui en dia que sembla que entenguin la física quàntica millor que els que la investiguen, com ens explica el gran manresà Ignacio Cirac:



Bé, en todas partes cuecen habas, com molts altres casos ens han fet saber, també dins del món de les ciències naturals. L'important és que aquests jocs, més o menys entretinguts, serveixin per millorar el sistema.

23 de setembre del 2013

Un Darwin més enllà del científic

Aquest estiu vaig tenir la oportunitat de veure una pel·lícula que em va arribar a l'ànima, si és que en tinc. Potser no és molt bona i té, a estones, un aire un punt folletinesc, però parla d'un dels meus personatges més admirats en el seu vessant més humà. 

Es tracta de Creation, dirigida l'any 2009 per Jon Amiel i interpretada en els seus principals papers per Paul Bettany i Jennifer Connelly. Bettany és Charles Darwin i Connelly, la seva esposa Emma. Un altre personatge important és Annie Darwin, la filla més estimada pel gran naturalista i que va morir amb només 10 anys.

La trama es centra fonamentalment en dues de les angoixes de Darwin: els seus dubtes davant la publicació de l'Origen de les espècies (en part per por de ferir la sensibiltat religiosa de la seva dona) i la mort de la seva filla, que s'atribuïa en part pel fet que Charles i Emma eren cosins.

Encara que alguns fets o personatges potser no estan del tot ben retratats (pel que jo sé, però, de la biografia de Darwin, molt del que s'hi descriu és correcte) i potser es pinta un Darwin excessivament tormentat, el nivell de detall tan britànic i les esplèndides interpretacions ho compensen, al meu entendre. La nena que fa d'Annie és tan encantadora que és impossible no estimar-la com ho va fer el seu pare:

"We have lost the joy of the Household, and the solace of our old age:— she must have known how we loved her; oh that she could now know how deeply, how tenderly we do still & shall ever love her dear joyous face. Blessings on her."  

Charles i Annie Darwin, complicitat
La pel·lícula es pot veure en VOSE en aquest enllaç de vimeo.

Una aproximació, doncs, més assequible que qualsevol biografia al gran savi de Shrewsbury.